Distribució geografica:
Mallorca.
- Nom científic:
- Alytes muletensis
- Taxonomia:
- Classe: Amphibia
- Ordre: Anura
- Família: Discoglossidae
- Biologia:
- Zona d'orígen: Europa
- Hàbitat: Aigua dolça
- Vida social: Solitària
- Alimentació: Insectívora
- Classificació:
- Amfibis
- Característiques físiques:
- Longevitat: més de 10 anys
- Pes en néixer:
- Pes mitjà: 8 - 15 g
- Llargària: 2 - 5 cm
- Reproducció
- Reproducció: Ovípara
- Incubació: 5 - 15 dies
- Nombre d'ous: 7 - 12 ous
Descripció
El ferreret va ser descobert en estat fòssil l’any 1977 i tres anys més tard es trobaren exemplars vius a l’illa de Mallorca. Aquesta espècie de gripauet viu a les torrenteres de muntanya de la serra de Tramuntana, al nord de l’illa de Mallorca. Aquests barrancs encaixats entre parets escarpades són el seu darrer refugi, atès que la inaccessibilitat de l’indret li ha permès aixoplugar-se dels depredadors, el més important dels quals és la colobra viperina (Natrix maura), que constitueix el principal factor limitant de la població de ferreret, ja que aquesta serp ocupa les parts més planes dels mateixos torrents on viu el nostre gripau, tot impedint la seva presència en aquestes zones menys rostes.
Hom pensa que van ser els romans els introductors a Mallorca de multitud d’espècies continentals com la geneta (Ginetta ginetta), la marta (Martes martes), la mustela (Mustela nivalis), la serp de cogulla (Macroprotodon cucullatus), la citada colobra viperina, la granota comuna (Rana perezi), etc. La presència de totes aquestes espècies ha contribuït a la inexorable extinció dels endemismes illencs. Antigament els ferrerets colonitzaven tota la illa, com ho testimonien multitud de troballes fòssils. Només en els llocs més inaccessibles per les noves espècies invasores, com són les zones més escarpades dels torrents de muntanya i els inhòspids illots costaners, sobreviuen els darrers reductes de la fauna autòctona extingida: el ferreret i la sargantana balear (Podarcis lilfordi), respectivament.
Les torrenteres de muntanya de Mallorca, encara que són estacionals en el seu cabal i acostumen a restar seques durant l’estiu, mantenen basses i tolls en les gorges que no s’assequen mai, i és en elles on els capgrossos del ferreret, uns dels més grans de la fauna europea, creixen i experimenten la metamorfosi.
Els ferrerets tenen unes extremitats anteriors molt llargues que els han proporcionat capacitat escaladora, cosa que els ha permès de sobreviure en un ambient tan difícil com el seu. Aquesta capacitat és molt rara entre els amfibis afins continentals, eminentment excavadors. Això s’interpreta com una adaptació al medi insular, aspre i calcari.
Inclosos com són dins del gènere Alytes (tòtils), presenten peculiaritats reproductives pròpies d’aquests gripaus, entre les quals destaca el fet que el mascle carrega a la regió lumbar els ous que la femella posa al terra i els transporta durant tot el període de maduració humitejant-los periòdicament. Un cop són a punt de sortir, el mascle es fica dins l’aigua perquè els capgrossos s’alliberin. Però en aquest aspecte el ferreret també ens mostra les seves peculiaritats, ja que el seu nombre d’ous, de 7 a 12, és molt més petit que el dels tòtils afins, i el seu volum gairebé el doble; i és que el ferreret és un consumat especialista del que els científics anomenen “estratègia de la K”, que consisteix a tenir un nombre petit de descendents als quals els pares dediquen força atenció. Aquest petit esforç reproductiu, molt més petit que en els seus parents continentals, és una adaptació a un ambient en què no existien depredadors insulars d’amfibis. Un cop introduïts aquests, i tenint en compte aquesta baixa taxa de renovació de les poblacions, no ens ha de sorprendre que l’espècie s’hagi extingit en la major part de la seva àrea de distribució original.
Actualment el perill per a les poblacions de ferrerets, junt amb el ja mencionat de la introducció en el seu hàbitat de depredadors, consisteix a la creixent pressió sobre els recursos hídrics de l’illa per satisfer el consum humà, l’augment de la presència humana com a conseqüència de l’increment del turisme rural, la presència de recol•lectors d’exemplars per al col•leccionisme (activitat il•legal) i també la preocupant existència de contaminants, procedents de plantes embotelladores, recentment descoberts.
Ja fa uns anys, l’administració autònoma balear va signar un conveni amb el Zoo de Barcelona per a la cria en captivitat i posterior reintroducció de ferrerets a l’illa de Mallorca, el qual ha tingut un notable èxit. En els darrers anys, més de 1.000 animals nascuts a les nostres instal•lacions han estat alliberats en el seu hàbitat natural de la serra de Tramuntana.
Hom pensa que van ser els romans els introductors a Mallorca de multitud d’espècies continentals com la geneta (Ginetta ginetta), la marta (Martes martes), la mustela (Mustela nivalis), la serp de cogulla (Macroprotodon cucullatus), la citada colobra viperina, la granota comuna (Rana perezi), etc. La presència de totes aquestes espècies ha contribuït a la inexorable extinció dels endemismes illencs. Antigament els ferrerets colonitzaven tota la illa, com ho testimonien multitud de troballes fòssils. Només en els llocs més inaccessibles per les noves espècies invasores, com són les zones més escarpades dels torrents de muntanya i els inhòspids illots costaners, sobreviuen els darrers reductes de la fauna autòctona extingida: el ferreret i la sargantana balear (Podarcis lilfordi), respectivament.
Les torrenteres de muntanya de Mallorca, encara que són estacionals en el seu cabal i acostumen a restar seques durant l’estiu, mantenen basses i tolls en les gorges que no s’assequen mai, i és en elles on els capgrossos del ferreret, uns dels més grans de la fauna europea, creixen i experimenten la metamorfosi.
Els ferrerets tenen unes extremitats anteriors molt llargues que els han proporcionat capacitat escaladora, cosa que els ha permès de sobreviure en un ambient tan difícil com el seu. Aquesta capacitat és molt rara entre els amfibis afins continentals, eminentment excavadors. Això s’interpreta com una adaptació al medi insular, aspre i calcari.
Inclosos com són dins del gènere Alytes (tòtils), presenten peculiaritats reproductives pròpies d’aquests gripaus, entre les quals destaca el fet que el mascle carrega a la regió lumbar els ous que la femella posa al terra i els transporta durant tot el període de maduració humitejant-los periòdicament. Un cop són a punt de sortir, el mascle es fica dins l’aigua perquè els capgrossos s’alliberin. Però en aquest aspecte el ferreret també ens mostra les seves peculiaritats, ja que el seu nombre d’ous, de 7 a 12, és molt més petit que el dels tòtils afins, i el seu volum gairebé el doble; i és que el ferreret és un consumat especialista del que els científics anomenen “estratègia de la K”, que consisteix a tenir un nombre petit de descendents als quals els pares dediquen força atenció. Aquest petit esforç reproductiu, molt més petit que en els seus parents continentals, és una adaptació a un ambient en què no existien depredadors insulars d’amfibis. Un cop introduïts aquests, i tenint en compte aquesta baixa taxa de renovació de les poblacions, no ens ha de sorprendre que l’espècie s’hagi extingit en la major part de la seva àrea de distribució original.
Actualment el perill per a les poblacions de ferrerets, junt amb el ja mencionat de la introducció en el seu hàbitat de depredadors, consisteix a la creixent pressió sobre els recursos hídrics de l’illa per satisfer el consum humà, l’augment de la presència humana com a conseqüència de l’increment del turisme rural, la presència de recol•lectors d’exemplars per al col•leccionisme (activitat il•legal) i també la preocupant existència de contaminants, procedents de plantes embotelladores, recentment descoberts.
Ja fa uns anys, l’administració autònoma balear va signar un conveni amb el Zoo de Barcelona per a la cria en captivitat i posterior reintroducció de ferrerets a l’illa de Mallorca, el qual ha tingut un notable èxit. En els darrers anys, més de 1.000 animals nascuts a les nostres instal•lacions han estat alliberats en el seu hàbitat natural de la serra de Tramuntana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada